Ves al contingut principal

Entrades

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…
Entrades recents

Portlligat

És un paisatge lineal, vull dir que el seu eix és una ratlla recta, horitzontal i pura que es recolza en ella mateixa. És un traç que uneix dos punts o que els separa irreversiblement. Portlligat és una unitat de mesura universal, és un mar acotat i pla com un mirall, és una guerra perduda contra la indiferència. Quan tot just comença el dia, sota l’aigua translúcida de la platja, els crancs ermitans s’ajunten per cantar cançons pelàgiques als peixos mandrosos que es passegen vora les roques. A sobre d’un promontori, que segurament té un nom, una olivera esbatanada resguarda de la llum excessiva dels migdies més ardorosos, el record esdevingut pedra de Rosa Leveroni, una poeta que tenia la cara rodona com la lluna que, de nit, es reflecteix entre les boies i els bots. Un pardal, membre de la classe més humil dels ocells, descansa avui a la punta d’un jonc, que es vincla lleument sota el pes desmesurat de les seves plomes. Una mica de tramuntana bufa sempre d’ofici entre les barques, p…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…

De Garbet a Grifeu

De Colera a Llançà, el mar anguileja entre roques que sovint bramen eructes d’escuma i descansa en petites platges, que suren en el paisatge com vaixells embarrancats. Entre ullastres i atzavares, la carretera va seguint aquest itinerari foll i els automòbils s’aturen en les raconades per deixar els seus ocupants el més a prop possible dels indrets d’estiueig. Els colors s’esbraven al contacte amb l’atmosfera, blaus d’aquarel·la, verds amb un deix blanquinós i vermells minúsculs com caps d’agulla, només les roques i els atuells dels banyistes omplen de tons forts el llenç. A Garbet un restaurant vingut a més ha colonitzat la cala i l’indret ha sucumbit a la polseguera dels vehicles i als tufs de freixura que exhalen els extractors. Grifeu, en canvi, encara conserva una mica d’ordre, un racó de calma vigilat per un tamariu monumental, que acull amb la seva ombra els que fugen espaordits de l’assolellada. La sorra és fina i fosca, i emmarca un panorama on es balanceja Llançà i el cap de…

Colera

Hi ha pobles discrets, sobrevolats per una pàtina d’eternitat i vénen ganes de passar-hi de puntetes per no haver de molestar els benaurats ciutadans que habiten en el cadastre de la propietat immobiliària, ni els morts que dormen en l’encorbat cementiri, com a Colera. El litoral del poble abasta només del cap Marcer fins al cap Ras, però s’estén terra endins fins a arribar al puig de Tarabaus, en el llindar del municipi de Banyuls de la Marenda. Són terres ondulades, que van remuntant els faldars dels turons, recremats per innumerables incendis forestals i vigilades pel monestir romànic de Sant Quirze i l’església de Sant Miquel. Una riera baixa des de Molinàs i modela una petita vall que desemboca en el petit port del poble, a prop d’una platja anomenada «dels Morts». La gent de Portbou, abans de construir el seu cementiri, anava en barca fins a Colera per enterrar els seus difunts. De fet aquest indret pertanyia al municipi fronterer fins que els colerencs, cansats de la macabra subo…

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…