Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017

S'Agaró

S’Agaró és una urbanització noucentista –i elitista–, construïda sobre el projecte inicial de l’arquitecte gironí Rafel Masó i per encàrrec de l’industrial Josep Ensesa i Pujades, que s’estén entre la platja de Sa Conca i la de Sant Pol. Juntament amb el camí de ronda que voreja les roques feldespàtiques i que relliga els dos punts, és probablement l’únic punt de la Costa Brava, i probablement de tot el litoral català, on l’urbanisme modern no ha entrat en un conflicte tràgic amb el paisatge. L’ideari noucentista de ciutat jardí va respectar l’entorn. Tot són cases de senyors, amb jardins rodejats de pins pinyoners i de tamarius immensos, gespa ben regada, garatge per a quatre cotxes de luxe i habitació per a les minyones. Per la part de Sant Pol, S’Agaró queda resguardat pel glamur i el respecte que encara imposa l’Hostal de la Gavina. Les casetes de bany a la vora de la sorra acaben de donar el toc vintage i fotogènic que aprofiten els ajuntaments de la zona per a la promoció del «p…

Màgic parc

Una lluna enorme, com un cèrcol de plata, es dibuixa damunt dels pins que creixen aquí i allà, al voltant de la llarga avinguda, la milla d’or, que travessa Platja d’Aro de dalt a baix, però la bàrbara resplendor dels rètols lluminosos eclipsa totalment la seva bellesa i el cel es difumina enmig de tota mena de reclams publicitaris, que denoten l’epilèptica naturalesa de l’indret.  Pizzeries napolitanes, braseries argentines, pubs irlandesos, restaurants indis i japonesos, basars xinesos, farmàcies de guàrdia i la botiga oficial del Barça, tot s’ajunta i es barreja, des de la punta d’en Ramis fins al Pinell. Si James Steward, el protagonista de “Que bonic que és viure” s’hi passegés, contemplaria un espectacle molt més inquietant que la imatge corrompuda del seu poble que li ensenyà el seu àngel de la guarda.  Platja d’Aro és gairebé tot allò que no voldríem que fos una ciutat per ser viscuda. El paisatge natural de la zona ha quedat engolit per una trampa de formigó que tot ho ofega. E…

Cales a gogó

De Torre Valentina fins a Platja d’Aro s’estén una costa de roques i platgetes vigilades de prop per una rastellera d’hotels i de càmpings d’estètica afrocaribenya. Passant per la carretera un té la sensació d’estar en un altre país, no se sap ben bé quin, si millor o pitjor, però tots els inputs són estranys, imposats, dirigits a una clientela que busca l’exotisme, un exotisme barat, d’estar per casa, de flors de plàstic i mojitos de garrafa. Aquí, la Costa Brava, ofereix més els seus encants suposats que els reals, encants moltes vegades prefabricats en alguna agència de publicitat de Barcelona, les mateixes que engiponen cada temporada els anuncis de la cervesa de sabor mediterrani, els embotits casolans que pots trobar en qualsevol gran superfície i aquella marca de cafè que només et prens quan tornes a casa per Nadal. Aquest tram de costa és com una mena de llimbs on fan estada la mena de turistes que no volen estar immersos en el brogit dels grans emporis turístics, però que tampo…

La platja de l’Edèn

La badia de Palamós s’allarga en forma de podall afilat i la punxa es clava a Torre Valentina. A la platja s’hi dibuixen tres grans osques, produïdes pels dics de contenció de la sorra. El passeig és anodí pel costat de mar i angoixant, i trist, de cara a muntanya. L’afany constructor dels calongins ha fabricat aquest monstre que és la platja de Sant Antoni. Pisos i pisos amb patis de veïns a preus d’apartaments turístics, enmig d’olors d’humanitat i de pollastre rostit. Entre un munt de palmeres plantades directament a la sorra, s’hi dreça un cartell que informa sobre uns ecosistemes litorals que ja només existeixen en la imaginació dels serveis de comunicació del municipi i un patètic monument recorda que en aquest indret una vegada hi va haver gent que vivia de la pesca al volantí. La Torre Valentina, fagocitada literalment per un edifici monstruós, és el símbol del que mai hauria d’haver estat la Costa Brava. En els murs del restaurant de l’Hotel Eden Playa, s’hi exhibeixen impúdi…

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

El camí de les formigues

De cap Roig fins a l’Agulla de Castell es va traçant un camí reveixinós que va de cala en cala, per indrets relativament verges, la cala del Vedell, el Crit i el cap de Planes, amb les illes Formigues a tocar. Des del viarany s’intueix el territori interior, camps de conreu i algun càmping mig amagat, que pertanyen al terme municipal de Mont-ras, un poble discret que allarga com pot un camal fins al mar. Després de Roca Bona hi ha cala Estreta i una mica més enllà la platja de Castell, vigilada des de l’alçada per les restes d’un poblat ibèric. Aquí ja es comencen a intuir de nou les olors a vegades indistingibles de gelat de vainilla i de crema solar. Dos xiringuitos es disputen el territori, però encara no hi ha edificacions a la vista. Els banyistes han de deixar l’automòbil en un pàrquing de pagament, cinc euros terra endins. Seguint el camí s’arriba a S’Alguer, una cala ocupada per antigues casetes de pescadors, ara habitades per estiuejants, i després de passar a la vora dels anti…

Terra d'estiueig

Per als gironins la Costa Brava és aquell indret on acaba la part sòlida de la terra i comença un mar d’aigua salada i inquietant. El podem contemplar des de la muntanya dels Àngels, si pugem a peu un dia clar pels viaranys de la vall de Sant Daniel. S’entreveu des dels terraprims que voregen l’Empordà i des dels cims de l’Alta Garrotxa. La Costa Brava és el mar, una franja blava llunyana on tothom està de vacances o viu dels que estiuegen. Fins fa uns decennis, cinc o sis, només s’hi arribava en uns trens asmàtics i fumejants, que es movien a la velocitat de la llum, de la llum de carbur. Anar de vacances a la costa era cosa de rics o de pobres amb prescripció facultativa. L’aigua salada anava bé per a la salut i era barata, sobretot per a curar les malalties produïdes pels paràsits de la pobresa. La postguerra va crear aquesta mena de sanitat alternativa. Quan van arribar els estrangers del nord a la recerca de l’esperit del sud, tot va canviar de dalt a baix. Per a fer-los complime…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

El «xiringuito»

Els treballadors de les plantacions de canya cubans de tant en tant prenien un cafè fet amb mitja, de la qual sortia un rajolí que anomenaven «chiringo». D’aquí va sorgir el diminutiu «chiringuito», que passà a denominar també els quioscs més o menys improvisats on servien cafè. El periodista madrileny César Gómez Ruano, amic d’aquell Sánchez Mazas de Soldados de Salamina, va batejar com a «chiringuito» l’establiment de begudes que hi havia a la platja de Sitges des de 1913 i la denominació va fer fortuna. Des d’aleshores qualsevol barracó d’aquest tipus l’anomenem «xiringuito». A la Costa Brava no hi ha platja sense el seu, a vegades més d’un, ara amb la nova normativa d’ús de l’espai terrestre-marítim sembla que només se’n permetrà un cada 300 metres, ja veurem com acaba, mentrestant hi ha el que hi ha, i n’hi ha de tota mena, des dels més luxosos, amb cambrers uniformats, fins als més desastrats, que semblen barraques de favela. La gent que regenta els d’aquest darrer tipus atenen …

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…

Les cales de Begur

Arribem directament a Sa Riera, hem deixat enrere la platja del Racó, que més aviat forma part del contínuum de Pals i la d’Illa Roja, que és territori nudista. Fa xafogor, una humitat de plom s’arrapa a les roques i es dilueix sota les aixelles. La platgeta està plena de banyistes i de gent que va amunt i avall pel camí de ronda. La muntanya s’està corcant d’edificacions, els pins creixen damunt de les cases i els baladres –d’ofici– omplen de colors els jardins dels estiuejants. De Sa Riera a Aiguablava, la costa de Begur va dibuixant un manyoc de cales i de rocams que es fonen en el mar. La carretera ens porta com pot pel litoral. Ens aturem a prop de Sa Tuna, de fet només intuïm l’indret entre la pineda. Hem decidit fer el pícnic aquí, entre el soroll constant de les cigales i la remor dels cotxes que passen de tant en tant. El sol surt i s’amaga i el mar esquitxa de blau el fons del panorama, entre les branques dels arbres.  Quan ja ens hem acabat l’ensalada russa i el cava, comence…

El mirador

Sunt lacrimae rerum, proclamava Joan Vinyoli al mirador de Pals. Hi ha llàgrimes en les coses i ens toquen al fons de l’ànima. I és que al cim del Pedró del poble hi ha aquest racó virgilià. De fet, tot l’Empordà que s’hi albira –si la vegetació de les cases properes ho permet– està fet a imatge i semblança del poeta llatí, els pobles, els masos, les línies que dibuixen els camins, les carreteres i les siluetes sobreposades de les serralades, tot té una lògica lírica. El mirador de Pals és probable que encara continuï essent el racó privilegiat que estimava Josep Pla, des del qual no s’hi veien «toros de lídia, ni hipoteques», tot i que això de les hipoteques ara s’hauria de revisar. Hi ha qui diu que s’ha de venir plorat de casa, però jo no seré menys que Vinyoli, que Virgili, i que Pla –segurament– i deixaré anar com a mínim unes gotes pel llagrimall, emocionat per la bellesa etèria del paisatge que podria veure si no fos pels margallons, les oliveres, els lledoners, els cedres del …

Pals

La platja de Pals és una llarga llenca sabulosa que s’apareda terra endins amb els arrossars, les basses d’en Coll, diversos blocs d’apartaments i les urbanitzacions que s’ajacen al voltant d’un parell de camps de golf. Les grans antenes que proclamaren la supremacia d’occident durant la guerra freda, ja han desaparegut i els banyistes es bronzegen a pèl sota el sol d’un nou paradigma, igual o més coent encara.  El Daró, que abans es fonia sempre entre el fang dels camps de Pals, ara baixa canalitzat cap al Ter a Gualta, quan porta el cabal suficient per anomenar-se riu. Aquesta antiga plana lacustre està rodejada per pobles medievals de noms eufònics i campanars cantelluts: Palau-sator, Fontclara, Fontanilles o Sant Feliu de Boada i damunt del Pedró de Pals hi domina la silueta rodanxona de la Torre de les Hores, l’ombra de la qual assenyala cap a un entramat de carrers curulls de turistes.   Avui cauen quatre gotes, però no sembla importar a ningú, han vingut igualment o potser precis…

La Gola

La gola del Ter és un braç d’aigua que comença entre Gualta i Ullà, en una resclosa, i acaba a la sorra daurada i fina de la platja, entre la Platera de l’Estartit i la Fonollera de Pals. Després d’un grapat de segles, el riu va deixar d’alimentar un nombrós sistema capil·lar que anava omplint de sediments el que actualment és una plana agrícola, que abasta des del Montgrí fins a les muntanyes de Begur, i s’acabà canalitzant entre motes, de la manera que ara es coneix. El riu va baixant lentament, a les envistes de camps de pomeres i de blat de moro, sota l’ombra plomissa del Montgrí, vora les cases senyorívoles dels torroellencs i dels reflexos empolainats d’un camp de golf. Un Martinet Menut, de potes llargues i fortes, sembla que floti entre els canyissars, damunt les arrels de les plantes aquàtiques, i ens mira amb els ulls esbatanats abans de desaparèixer en una selva de tiges verdes. El Ter viu el seu darrer moment de glòria escenogràfica abans de fondre’s en l’aigua salada de la …

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

L'Escala

Baixant per l’ampla platja de Sant Pere Pescador, fem camí entre càmpings que exsuden sentors de pinassa i de barbacoa, fruiterars carregats de primícies –o de tardanies, vés a saber–, i un mar grec que empeny les onades cap a la sorra, com si fossin serrells d’acant, per acabar topant amb el promontori vetust de Sant Martí d’Empúries, des d’on ja s’intueixen les primeres pedres de la ciutat antiga. El dia és un vaixell que avança cap a l’Escala –gràcies, senyor Carner– i la nit és una muntanya de pedra que es dissol a la platja de Montgó. Entre una cosa i l’altra, el poble viu la seva vida, sota el vol de coloms i gavines que es miren encuriosides les silencioses ruïnes d’Empúries, les arrebossades cases de Cinc Claus, les roques de la mar d’en Manassa, l’illa menuda del Cargol, el prosaic port de Riells i la torre que corona el promontori, corcat d’edificacions, de la punta de Trencabraços. L’Escala fa olor de música de cobla i té gust d’anxova salada, i entre el clapoteig constant d…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…

Empuriabrava

L’any 1078, Hug II va traslladar definitivament la capital del seu comtat a Castelló d’Empúries. Va fer fortificar la vila, construir un palau i una catedral, i va plantar la seva ensenya a la plaça dels Homes. Els jueus del call de Castelló van aportar els diners necessaris per a fer-ho possible, però el noble i els seus descendents no sempre van pagar puntualment les quotes dels emprèstits. Tant és així que dos segles i mig després, el darrer comte de la nissaga va morir tenint les rendes totalment embargades pels seus creditors. El 1964 –tres anys abans d’obtenir el permís pertinent–, un grup de propietaris i de promotors immobiliaris, hereus de l’esperit malversador dels comtes, va començar a construir els canals d’Empuriabrava, i va hipotecar amb formigó els aiguamolls de Castelló d’Empúries. Deu anys després, aquella trepa d’àvids emprenedors va intentar creuar la Muga per a envair els terrenys verges que hi havia fins a la desembocadura del Fluvià, però uns heroics ecologistes v…

Roses

Roses mira obsessivament cap a la seva badia, cap al seu mar, rodó i fecund com el ventre d’una venus prehistòrica. Ni les horribles ombres de Santa Margarida, ni els penyals de formigó d’Empuriabrava, poden trencar l’encant primitiu del paisatge. Els aiguamolls deixen traces de vida en la distància, la Muga i el Fluvià llueixen com llenques de plata, Empúries dorm entre les seves pedres i l’Escala espurneja sota la silueta dorment del Montgrí.  En una incomparable desfeta, el golf de Roses cada dia mor en les aigües d’un nou capvespre. El mar es rendeix a la glòria del cel i el cel oneja amb fúria banderes d’or i flama. Les naus s’aturen per contemplar la posta i els avions dibuixen línies blanques que semblen llances. Els crepuscles que produeix la badia són el seu patrimoni, un patrimoni que es pot tocar allargant simplement les mans cap a l’infinit.  Els turistes francesos es passegen bocabadats per l’espigó i els rosincs, closos en la seva ciutadella, es consolen del sobrepuig de b…

Deures d'estiu

Ja fa dies que l’estiu s’escampa com un líquid xaropós damunt de la Costa Brava. La calor ha pres possessió del seu regne i ens governarà amb mà de ferro durant noranta dies i potser més. És la tirania de l’anticicló, només alleugerida de tant en tant per alguna tempesta alliberadora, congriada sobtadament entre les muntanyes llunyanes del Ripollès o la Garrotxa. Al contrari que em passaria en altres latituds, l’estiu, per a mi, és temps d’hivernada, em recloc com un gasteròpode en la meva closca i no desperto del tot fins que esclaten les primeres magranes en els marges dels camins d’Empúries. La calorada, això sí, em fa reviure temps passats, coses que amb l’escalfor regurgiten, gustos i olors que creia oblidats i que tornen a emergir estranyament en el paladar o entre els pensaments. Però hi ha una línia difusa que separa els estius d’abans i els d’ara. Abans tot era més clar i érem feliços, ho demostren milions de fotografies en les quals apareixem amb un somriure d’orella a orell…

De cap de Creus a Fisterra

L’entorn del far de cap de Creus sembla el de la fi del món i de fet una vegada va servir d’escenari per a una pel·lícula amb aquest títol. Les roques prenen formes estranyes i, si la tramuntana hi acompanya, el paisatge esdevé al·lucinant. Aquesta punta extrema del país podria ser el nostre finis terrae particular, si no fos perquè sempre hem sabut que la història va venir de llevant i que nosaltres només som la continuació lògica d’un esdevenir que ens depassa. Sabem que el sol, que surt cada dia del mar com en un part, no ho fa del no-res. És un sol rodó, immens, que troba sempre la manera de fer-se un lloc entre els núvols i que il·lumina el mar amb viaranys que espurnegen amb tons de taronja sanguínia. Aquest sol, després, segueix un llarg camí, damunt dels camins vorejats de paret seca i dels masos coberts amb teules escrostonades. El sol empordanès del cap de Creus vola com un gran globus a la deriva, travessa rius mandrosos i ciutats inquietes, sobrevola deveses d’arbres de fust…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Portlligat

És un paisatge lineal, vull dir que el seu eix és una ratlla recta, horitzontal i pura que es recolza en ella mateixa. És un traç que uneix dos punts o que els separa irreversiblement. Portlligat és una unitat de mesura universal, és un mar acotat i pla com un mirall, és una guerra perduda contra la indiferència. Quan tot just comença el dia, sota l’aigua translúcida de la platja, els crancs ermitans s’ajunten per cantar cançons pelàgiques als peixos mandrosos que es passegen vora les roques. A sobre d’un promontori, que segurament té un nom, una olivera esbatanada resguarda de la llum excessiva dels migdies més ardorosos, el record esdevingut pedra de Rosa Leveroni, una poeta que tenia la cara rodona com la lluna que, de nit, es reflecteix entre les boies i els bots. Un pardal, membre de la classe més humil dels ocells, descansa avui a la punta d’un jonc, que es vincla lleument sota el pes desmesurat de les seves plomes. Una mica de tramuntana bufa sempre d’ofici entre les barques, p…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…

De Garbet a Grifeu

De Colera a Llançà, el mar anguileja entre roques que sovint bramen eructes d’escuma i descansa en petites platges, que suren en el paisatge com vaixells embarrancats. Entre ullastres i atzavares, la carretera va seguint aquest itinerari foll i els automòbils s’aturen en les raconades per deixar els seus ocupants el més a prop possible dels indrets d’estiueig. Els colors s’esbraven al contacte amb l’atmosfera, blaus d’aquarel·la, verds amb un deix blanquinós i vermells minúsculs com caps d’agulla, només les roques i els atuells dels banyistes omplen de tons forts el llenç. A Garbet un restaurant vingut a més ha colonitzat la cala i l’indret ha sucumbit a la polseguera dels vehicles i als tufs de freixura que exhalen els extractors. Grifeu, en canvi, encara conserva una mica d’ordre, un racó de calma vigilat per un tamariu monumental, que acull amb la seva ombra els que fugen espaordits de l’assolellada. La sorra és fina i fosca, i emmarca un panorama on es balanceja Llançà i el cap de…

Colera

Hi ha pobles discrets, sobrevolats per una pàtina d’eternitat i vénen ganes de passar-hi de puntetes per no haver de molestar els benaurats ciutadans que habiten en el cadastre de la propietat immobiliària, ni els morts que dormen en l’encorbat cementiri, com a Colera. El litoral del poble abasta només del cap Marcer fins al cap Ras, però s’estén terra endins fins a arribar al puig de Tarabaus, en el llindar del municipi de Banyuls de la Marenda. Són terres ondulades, que van remuntant els faldars dels turons, recremats per innumerables incendis forestals i vigilades pel monestir romànic de Sant Quirze i l’església de Sant Miquel. Una riera baixa des de Molinàs i modela una petita vall que desemboca en el petit port del poble, a prop d’una platja anomenada «dels Morts». La gent de Portbou, abans de construir el seu cementiri, anava en barca fins a Colera per enterrar els seus difunts. De fet aquest indret pertanyia al municipi fronterer fins que els colerencs, cansats de la macabra subo…