Ves al contingut principal

Apunts de la Costa Brava

Tots els països, tots els paisatges, totes les històries, tenen un inici i un final, però es desfà sovint en el fang de la realitat. François Stéphène Émile Liégeard semblava una figura sorgida de la ploma d’Alphonse Daudet i, de fet, ho era, perquè va inspirar un dels relats de les Lettres de mon moulin. Liégeard era escriptor i també sotsprefecte del departament de Côte-d’Or, entre el Sena i el Saona. Un dia de 1887, quan arribava amb la seva calessa oficial a Hyeres, a prop de Toló, enlluernat per la blavor del cel i del mar, va exclamar pomposament davant del comitè de recepció: «Si el meu departament és la costa d’or, aquí és la costa d’atzur».
El nom va fer fortuna i des d’aleshores es denomina Costa d’Atzur la ribera mediterrània entre Cassis i Menton. Uns anys després, i inspirat per l’èxit d’aquest nom, Ferran Agulló va decidir batejar el nostre litoral com a Costa Brava, una marca inscrita en el Registre de Denominacions Geoturístiques, que engloba la riba costanera de la província de Girona des de 1964. Abans de dibuixar-se en un mapa aquesta distribució administrativa espanyola i abans que el turisme comencés a imposar les seves lleis, la Costa Brava era simplement «la marina», un indret relativament insalubre i pobre, habitat per pescadors i mariners, i pagesos que s’havien passat anys i panys mirant de reüll el mar, amb por i recel.
Hem de reconèixer que, amb totes les llums i les ombres, el paisatge marítim que es dibuixa a Girona és diferent, gairebé únic, si el comparem amb la resta del litoral català, a excepció de la costa de la Marenda, que és la seva continuació (geo)lògica nord enllà. La Costa Brava és la testa estarrufada d’un país que mira cap al mar, però que estén el seu cos terra endins. Al llarg de l’Empordà i de la Selva, els penya-segats s’intercalen amb platges de tota mena, parcs naturals i espais d’interès paisatgístic embastats per camins de ronda i que conviuen fràgilment amb un turisme abassegador.
Tots els que hem tingut el privilegi de viure a prop de la Costa Brava ens sentim fatalment atrets per la seva lluminosa bellesa i, quan arriba el temps de la calor, girem inevitablement la mirada cap allà on, durant els estius de la nostra infantesa, vam ser feliços entre pins i atzavares.

-->
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…