Ves al contingut principal

Cita amb la història

El 29 de maig de 1917 era un dimarts, Europa es dessagnava en les trinxeres des de feia trenta-un mesos, les roselles florien entre llargues fileres de creus blanques i els Estats Units tot just feia unes setmanes que havia declarat la guerra al kàiser. Aquell dia va néixer John Fitzgerald Kennedy que anys després seria el president número trenta-cinc, començant a comptar des de George Washington i el primer en cent anys que no s’havia pentinat mai amb clenxa al mig.
Recordo prou bé la fal·lera que va despertar entre els nostres germans grans aquell nou estil. El tupè Kennedy s’imposava als greixosos pentinats de dècades anteriors i els barbers van haver de fer hores extres per a posar-se al dia. Kennedy personificava l’esperança d’una nova generació que volia construir, aquí i allà, un món nou i espolsar-se definitivament la caspa de la història de les espatlles.
Anys després de la seva mort, Aaron Shikler va pintar un famós retrat pòstum del president en què se’l veu pensarós i capcot, potser intuint el seu propi fatal desenllaç. Kennedy tenia un poema favorit que se'l feia recitar sempre que venia al cas, es tractava d’un text del poeta Alan Seeger, mort durant la batalla del Somme, la primavera de 1916. Seeger, voluntari a la Legió Estrangera Francesa va escriure aquelles ratlles els darrers dies de la seva vida.
El poema –traduït ara per Marcel Riera– acabava dient «Tinc una cita amb la Mort / a mitjanit en una ciutat flamejant». Aquella ciutat on la Mort esperava a Seeger va resultar ser un petit poble del nord de França anomenat Belloy-en-Santerre. Aquest mateix indret, un any abans, va ser defensat aferrissadament pels voluntaris catalans de la mateixa Legió Estrangera i en un dels combats va morir Camil Campanyà, periodista i director de la revista La Trinxera Catalana. El 1919 l’ajuntament de Barcelona va recaptar 500.000 francs per a reconstruir el poble i en reconeixement d’aquest ajut el carrer principal del llogaret porta encara el nom de «Catalogne».
Però la ciutat flamejant on Kennedy va tenir la seva cita definitiva amb la història es deia Dallas i el món va emmudir amb l’impacte de la notícia, els barbers van deixar per uns instants la seva feina per escoltar la ràdio i els germans grans van plorar, sabedors de sobte que ells també tenien una cita ineluctable sota el cel blau d’alguna primavera.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…