Ves al contingut principal

Colera

Hi ha pobles discrets, sobrevolats per una pàtina d’eternitat i vénen ganes de passar-hi de puntetes per no haver de molestar els benaurats ciutadans que habiten en el cadastre de la propietat immobiliària, ni els morts que dormen en l’encorbat cementiri, com a Colera.
El litoral del poble abasta només del cap Marcer fins al cap Ras, però s’estén terra endins fins a arribar al puig de Tarabaus, en el llindar del municipi de Banyuls de la Marenda. Són terres ondulades, que van remuntant els faldars dels turons, recremats per innumerables incendis forestals i vigilades pel monestir romànic de Sant Quirze i l’església de Sant Miquel. Una riera baixa des de Molinàs i modela una petita vall que desemboca en el petit port del poble, a prop d’una platja anomenada «dels Morts».
La gent de Portbou, abans de construir el seu cementiri, anava en barca fins a Colera per enterrar els seus difunts. De fet aquest indret pertanyia al municipi fronterer fins que els colerencs, cansats de la macabra subordinació, es van revoltar. El 2 de juliol de 1934 van aconseguir finalment la independència i des d’aleshores ho celebren sempre que poden, sota l’ombra centenària del plàtan que cobreix amb les seves poderoses branques tota la plaça major.
El nucli urbà el sobrevola un pont ferroviari que és de molt l’estructura metàl·lica més notable de la comarca, com una mena de torre Eiffel, polsosa i sorollosa, posada de trascantó.
De nit, darrere dels murs de les seves cases, des dels balcons on nien les orenetes i des dels jardins replets d’hortènsies i buguenvíl·lees, Colera reposa, encara una mica allunyada dels somnis immobiliaris, i s’ajaça en l’espai exigu d’unes platges menudes i de consistència granelluda que exsuden rojors de rovell ferrenc i –com diu el poeta Joan Margarit– penya-segats altívols, d’un gris verdós que s’enfonsen com destrals prehistòriques dins l’aigua.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…