Ves al contingut principal

Com un índex


L'index de Les ciutats conjugades conforma un Poema final

Orfe de llum
la ciutat i l’adéu. (1) Alexandria
Sentor amarga
del líquid de la vida (2) Amsterdam
i les flamejants runes. (3) Atenes

Camí de fosca
no tornaran les hores (4) Barcelona
que ens han vençut.
Crepuscle de novembre (5) Berlín
remor incandescent. (6) Bogotà

Entre les cases
un vent humit i fred (7) Brussel·les
remou les branques.
Alè de tirania (8) Bucarest
un riu irrefrenable. (9) Budapest

Sota la neu (10) Dublín
que cau damunt dels homes
en la frontera. (11) Estrasburg
Postal d’una postal (12) Florència
ordenada i perenne. (13) Ginebra

Lenta i commosa
consciència que batega. (14) Istanbul
Nuosa llenya
memòria d’olivera (15) Jerusalem
allà on el món acaba. (16) Lisboa

De nit els somnis
com campanars que llauren (17) Ljubljana
núvols i arbres.
On la tardor flueix (18) Londres
sorgeix la utopia. (19) Madrid

Blau de Cézanne. (20) Marsella
Al fons de la badia
ànimes nues. (21) Milà
Entre els llums dels fanals (22) Moscou
el temps només és cendra. (23) Munic

Davant l’atzur (24) Nàpols
carrers, colors, la pluja.
Només l’olor (25) Nova York
fidel de l’existència
mirant l’aigua que passa.

I, malgrat tot
un riu que serpenteja (26) París
és llum de llum.
Cúpules, ponts i tombes (27) Praga
horitzó dels camins. (28) Roma

Cavalls de pedra
emergint de la font (29) Salzburg
i en la foscor
un cavaller de bronze (30) Sant Petersburg
encegat per la història.

Deixem records
fragments entre la boira. (31) Sant Sebastià
De mel i sang (32) Sarajevo
bocins d’embriaguesa.
Recordo que plovia. (33) Tolosa

L’ànima inquieta
cirerers i silenci. (34) Tòquio
Ulls que vigilen (35) Torí
en terra de ningú (36) Trieste
la flama que s’apaga.

Com un fil d’or (37) València
en un mur desesmat (38) Varsòvia
solcs de bellesa. (39) Venècia
Sota un cel de grafit (40) Viena
les ciutats conjugades.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…