Ves al contingut principal

Com un índex


L'index de Les ciutats conjugades conforma un Poema final

Orfe de llum
la ciutat i l’adéu. (1) Alexandria
Sentor amarga
del líquid de la vida (2) Amsterdam
i les flamejants runes. (3) Atenes

Camí de fosca
no tornaran les hores (4) Barcelona
que ens han vençut.
Crepuscle de novembre (5) Berlín
remor incandescent. (6) Bogotà

Entre les cases
un vent humit i fred (7) Brussel·les
remou les branques.
Alè de tirania (8) Bucarest
un riu irrefrenable. (9) Budapest

Sota la neu (10) Dublín
que cau damunt dels homes
en la frontera. (11) Estrasburg
Postal d’una postal (12) Florència
ordenada i perenne. (13) Ginebra

Lenta i commosa
consciència que batega. (14) Istanbul
Nuosa llenya
memòria d’olivera (15) Jerusalem
allà on el món acaba. (16) Lisboa

De nit els somnis
com campanars que llauren (17) Ljubljana
núvols i arbres.
On la tardor flueix (18) Londres
sorgeix la utopia. (19) Madrid

Blau de Cézanne. (20) Marsella
Al fons de la badia
ànimes nues. (21) Milà
Entre els llums dels fanals (22) Moscou
el temps només és cendra. (23) Munic

Davant l’atzur (24) Nàpols
carrers, colors, la pluja.
Només l’olor (25) Nova York
fidel de l’existència
mirant l’aigua que passa.

I, malgrat tot
un riu que serpenteja (26) París
és llum de llum.
Cúpules, ponts i tombes (27) Praga
horitzó dels camins. (28) Roma

Cavalls de pedra
emergint de la font (29) Salzburg
i en la foscor
un cavaller de bronze (30) Sant Petersburg
encegat per la història.

Deixem records
fragments entre la boira. (31) Sant Sebastià
De mel i sang (32) Sarajevo
bocins d’embriaguesa.
Recordo que plovia. (33) Tolosa

L’ànima inquieta
cirerers i silenci. (34) Tòquio
Ulls que vigilen (35) Torí
en terra de ningú (36) Trieste
la flama que s’apaga.

Com un fil d’or (37) València
en un mur desesmat (38) Varsòvia
solcs de bellesa. (39) Venècia
Sota un cel de grafit (40) Viena
les ciutats conjugades.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…